Lliure pensament.

Passà la primavera i l’estiu, i torna la rutina, i potser torne jo també, que ha canviat tot molt. De nou han tornat les ganes de sofà i manta, i d’agafar el boli i la llibreta. Serà la tardor, que m’afecta.

I tornen les matinades i les corregudes de bon matí per agafar el metro. Sprint. I hi ha dies que m’agrada llegir durant el trajecte, però no em deixen. Sempre t’has de creuar a un o altre. Joder, que jo només vull llegir tranquil·la, vull llegir a l’Oliver i xutar-me unes de Sigur Ros al mp3. No me saludes tio, que ja sé que abans érem “col·legues”, però ara no tens ni idea de ma vida, ni jo de la teua. No cal perdre l’estona parlant del temps–hasvistcomplou?-,del quèhasfetesteestiu i del quètallesclasses. Que passe, que passe de tu, de la veïna, de l’altra que me conta sa vida, que no m’importa. Que a les 8 i mitja del matí sóc una puta antisocial i faig cara de gos. Què passa? Vull llegir les paranoies de l’Oliver, i després arriba el tros aquell en el que se folla a la tia aquella, i comprove que ho ha descrit tal qual a lo Bukowski. I recordar les escenes hardcore aquelles. Tot per a que unes pàgines més endavant, faça una referència a ell, i pensar: joder Clara, has pillat la paratextualitat, gran gran, ell també l’ha llegit.

I l’home aquell me mira raro per les meues pintes matinals i desastroses, però què vol que li faça senyor, excuse me Mr., no m’arrugue els morros, que no tenia ganes de rentar-me els cabells i de maquejar-me la cara. I la roba? El primer que he pillat. Hui no he perdut el temps amb el iquèmepose. No.

Que quin escrit, que ja ho sé, que què borde i què cínica, però tranquils que no mossegue, simplement no tinc ganes de sensibleries. Que seran les dècimes de febra, que serà la droga dura i la droga fina, i el puré de proteïna i cafeïna i el iogurt de merda seca. I què passa! Sa pena ma deixat fet(a) una puta braga.