Piedras i flores

Potser acabe criant bitxos raros dins d'eixe gerro ple de floridures, però és que són les floretes dels Pirineus i no les vull tirar. Les que vaig arreplegar mentre passejava per aquells caminets de muntanya pensant en tu, o en tu. No m'enrecorde. I les anava triant, perquè no estigueren empolsegades pel pas dels cotxes i dels 4x4.

I de vegades tinc la impressió que en qualsevol moment m'apareixerà una aranya enorme de dins del gerro i començarà a caminar per damunt la taula, tocant totes les meues coses. I me farà por, o una mica de fàstic, però li perdonaré la vida i farem amistat. Jo Mariona. Jo Clara. Encantada. Igualment. Tindràs el teu cau al meu pot de bolis roig, just en el raconet dels clips, i de tant en tant botaràs al gerronet per desfer les floridures i arreglar-me les quatre floretes. Però si no te portes bé, ZAS!

Pense en Viadós, en totes les plantes, i flors, i bitxos, en el múúú llunyà de les vaques, en l'esmorzar vora riu -pa i pernil, cervesa i cacaus. La parella aquella amb dos fills menuts que portava 33 dies per allà, amunt i avall, i els nanos -enquechuats de dalt a baix- sense queixar-se. Funcionaris, vam pensar. Aquell calfred al cos en veure les primeres muntanyes, agafar la càmera de vídeo i voler gravar-ho tot, que no s'escapara res. La sensació de revitaliza tu cuerpo i mente i la idea d'un exili permanent. I ara deu fer un bon fretorro per allà, però tornaria de cap.

Fa dia de muntanya, llar de foc, olor a fum en la roba, carn i embotit a la brasa, pel·lícules de vaquers de canal9 o tv3 i llegir el Pronto de m'abuela.