—Mais, tu vois… —quan estava nerviosa parlava en francès—. C’est pour quoi que vous êtes comme ça? Què et passa amb la teva germana? L’has feta enfadar per una ximpleria de no res...
(...)
—Amb la meva germana no em passa res! —em vaig encarar amb ella, amb els seus ulls interrogants—. És amb tu qui amb qui em passa alguna cosa!
Ja estava. Sense voler-ho, sense buscar-ho, havia fet el primer pas cap a ella. Ara ja no tiraria enrere.
(...)
—Què dius? Què t’he fet, jo? —estava compungida, pensant segurament que m’havia fet enfadar i no sabia per què.
—No saps què m’has fet? —el meu to de veu s’havia endolcit del tot, era un murmuri.
Va entendre el que intentava dir-li i va fer un somriure tristoi.
—Jordi... Jo no voldria...
Va desviar els seus ulls dels meus. Va abaixar el cap, vençuda.
I jo, llençat cap allò que sabia inevitable, vaig avançar una mà lentament, com en un somni, i li vaig tocar lleument una galta. Va tornar a aixecar el cap i els seus ulls brillaven amarats de llàgrimes.
—T’estimo, Aline.
Va venir als meus braços, que l’esperaven, i vaig sentir el seu plor silent vessant-se sense aturador en la nostra primera abraçada. La meva mà acariciava els seus cabells curts, s’hi enredava, s’hi fonia. Era tan dolç, tenir-la així, finalment, malgrat tot, tan meva.
[...]
Se’n va anar tal com estava previst, el dia trenta-u de juliol, un dilluns.
(...)
Volia dir-li moltes coses, volia que se n’anés amb el cap ple de frases boniques per recordar. Però no em naixien les paraules.
Li vaig agafar les mans i vaig mirar els seus ulls, tan brillants. Pensava que havia de guardar ben endins la seva imatge perquè passarien molts dies abans no la tornés a veure.
—Pensaré en tu —li vaig dir només.
I ella, desconsolada, va començar a plorar.
(Glòria Llobet, 1998)
Crec que és un dels llibres que més he llegit. Una novel·la d'eixes juvenils que quan et pilla en edat ben adolescent, et marca. Almenys a mi. I després d'alguns anys, este estiu la vaig tornar a llegir. I em va fer gràcia, quan l'altre dia se'm va aparéixer a les prestageries de la llibreria mentre buscava un llibre per regalar.
1 comentari:
Clareta,
El francès és molt bonic. Per desgràcia ara soles el relacione amb el Liceu, i l'odie.
Tots tenim novel·les d'estes juvenils que ens han marcat. Encara recorde com vaig al·lucinar amb "el mecanoscrit del segon origen" i, sense cap mena de dubte, deu ser un dels llibres que més he rellegit. Sempre deia que era el millor llibre que havia llegit en ma vida i quan encara m'ho pregunten, continue responent el mateix. No crec que ho siga perquè n'he llegit molts i de molt bons però com que la tria és tan difícil, continue dient eixe títol que, segurament, ha sigut un dels que més ha marcat la meua vida com a lectora xD
En fi, torne a l'estudi. Avui dos examens i demà dos més i un treball. I els profes que no s'estan portant bé en mi. I alguns companys d'estos egoístes que ja hauria ofegat. He tingut un mini ataquet d'ansietat i em costa anar cara a l'aire. Però bé, podrem, no? I prompte trobarem un Pere i tot serà més bonico encara (la d'Els Pets i la del Freixas són automàticament relacionables).
Crec que no me dixe ningun punt per tractar xD Ara sí, torne allà!
Un beset! Cuida't molt!
Publica un comentari a l'entrada