Mediterráneamente

Telèfon ring-ring... Véns? Va sí, ara faig la motxila. Sóc fàcil de convéncer. I motxila, cotxe, carretera i Empordà. Vamos... que nos vamos. Cuscús amb verdures, mojitos caseros a la fresca i quasi lluna plena. I va, nem a aquella platja a ballar reggae a pocs metres de les ones. Oh là là. Fogueres i música d’eixa xaxi piruli! I trau la cerveseta, la mescla, la tovallola i fóra xangles, la sorra està fresqueta. Anar a moure l’esquelet, tot i que és difícil seguir el ritme quan no xafes terra ferma. I més tard ukele (ukele!) i guitarra. Genoll amb genoll. Després garrotins i més garrotins, inventats i per inventar, i que Taradell rima en Massamagrell. I al mar, al mar, que tu i jo no ens hem banyat mai al mar! A poc a poc arriba una mica de claror i, de sobte, allà al fons del mar, a l’esquerra, s’entreveu el cap de Creus... tota la nit observant-nos en silenci i no l’havíem vist. La gent es va arrimant a vora mar, tots esperant el moment i... ja arriba, ja arriba. El Sol comença a alçar el cabet, i al final... pam! Allà està, tot ell! I tots fent plas plas plas, comencen les carreres de al agua patos, els despelotes integrals i els ací va tot a lo loco. La boira està “así como suspendida”. Els rajos de sol comencen a escalfar i, quan penses que tot s’ha acabat, te n’adones que no, que només havia fet que començar. I no puc fer més que somriure. Mediterráneamente, com ha de ser!

Quan d'un cel blau del nord somriguin

núvols blancs i bufi el vent
i els teus pulmons s'inflin com veles
i el sol t'escupi raigs al front...
... tot torna a començar.