Cinema Paradiso

Tarde gris, el viento camina de puntillas sobre las vías; en la plataforma, un viejo ciego abraza a un adolescente mientras le susurra al oído: –Este pueblo está maldito. ¡Vete!, vete y no vuelvas nunca. Y si algún día te gana la nostalgia y regresas… No me busques. No toques a mi puerta porque no te abriré. Busca algo que te guste y hazlo, ámalo como amabas de niño la cabina del Cinema Paradiso. Desde hoy, ya no quiero oirte hablar; ahora, quiero oir hablar de ti.

Aquella història de Totó i Alfredo gravada en una cinta de vídeo VHS, potser fa 15 anys. Aquella tele velleta i aquella saleta. Dumbo i Sami la foca loca. El menjador buit de mobles, però ple de joguets meus. Quan no volia comprendre per què no podíem viure tots junts. El trenet de caixes de sabates i rolls de paper del vàter que vaig fer per a Rusi i Rusot. Les rondalles d'Enric Valor que em vas comprar a les Escoles en valencià. Les escapades a la neu i les fotos en trineu. El viatge a Orea i quan anàvem a agafar cabuts. El càmping del Delta. Els matins amb patins pel passeig de la mar. Totes les vesprades al Gulliver i tots els sopars a la pizzeria Toni. El cassette de Héroes del Silencio a la Renault roja. Aquella foto del Che Guevara. Els dies que anàvem a la marjal i véiem collverds. Aquella oroneta que es va estampar al cristal de casa. Quan em portaves en bici entre les cames i aquell cop que ens vam caure i vaig acabar a l'hospital, amb una cicatriu per tota la vida.
Després de tants anys, quan quasi ja no recordava a Totó i Alfredo, vaig trobar Cinema Paradiso en DVD damunt del teu escriptori i se'm va dibuixar un somriure nostàlgic a la cara. I descobrir aquella versió en català, amb un Totó més graciós i un Alfredo remugós.