Cinc anys amb mi no són pocs, i he compartit molts trossets de vida amb tu, bons i roïns. Sempre te tinc a prop i sempre hi ha restes teues per la meua habitació. De fet, diria que n'està plena.
Encara recorde el dolç calfred que em va recórrer el cos quan te vaig escoltar per primera vegada. Eren temps de discman i Adri em va allargar Salitre48. Tarragona, gener-febrer del 2004, dalt d'un autobús i amb cara de son perquè eren dies de xarrar molt i dormir poc o gens. I també recorde el que vaig patir per poder anar a vore't per primera vegada (i l'alegria, finalment, en tindre't a un metre, en aquell local ple de fum, mentre tocaves la guitarra i alternaves la veu amb l'harmònica, acompanyat de la banda d'abans). I vore't créixer, a poc a poc, i disfrutar dels teus directes amb un somriure més que feliç.
"Cuando pienso en Salitre 48 no pienso en una calle; pienso en una playa, en carreteras secundarias, en un hotel de Conil de la Frontera, en un par de botas sucias, en puentes que se cruzan en ambos sentidos, en un café del puerto de Mahón, en un ron con coca cola en el "Wild Thing", en una bandada de gaviotas en la costa del norte, pienso en primavera, pienso en un otoño de párpados caídos, en un libro de poemas de Bukowski, en un atardecer en Porto Colom, en una colección de lunas llenas, en una verbena de barrio, pienso en mis amigos y en Violeta, en un verso de García Montero que dice "vivir es ir doblando las banderas".
Pienso en bailarinas, en camareras, en peluqueras, en agentes de policía, en cantantes de orquesta, en Susan Sarandon en la última escena de Atlantic City, en Darío Grandineti en El lado oscuro del corazón, pienso en septiembre, pienso en hierba, en olivos, en lolitas de extraradio, en pájaros mojados, en clubs destartalados, en una estación de tren.
Pienso en sesión de madrugada, en viernes por la noche, en una montaña rusa, en ropa interior tendida al sol, en aviones que despegan, en Madrid amaneciendo tras una noche de copas, o caminando por una Barcelona solitaria el día de Navidad.
Pienso en un billete de ida a la ciudad del viento, en el sol entrando por la ventada de una casa desvencijada por los ladrones, en un piano tocado con dedos de cemento mientras afuera pasa el carnaval.
Cuando pienso en Salitre48, oigo tus pasos subiendo la escalera de madera, cruzar el pasillo, llamar a la puerta, entrar en casa..."
Q. G.
Encara recorde el dolç calfred que em va recórrer el cos quan te vaig escoltar per primera vegada. Eren temps de discman i Adri em va allargar Salitre48. Tarragona, gener-febrer del 2004, dalt d'un autobús i amb cara de son perquè eren dies de xarrar molt i dormir poc o gens. I també recorde el que vaig patir per poder anar a vore't per primera vegada (i l'alegria, finalment, en tindre't a un metre, en aquell local ple de fum, mentre tocaves la guitarra i alternaves la veu amb l'harmònica, acompanyat de la banda d'abans). I vore't créixer, a poc a poc, i disfrutar dels teus directes amb un somriure més que feliç.
"Cuando pienso en Salitre 48 no pienso en una calle; pienso en una playa, en carreteras secundarias, en un hotel de Conil de la Frontera, en un par de botas sucias, en puentes que se cruzan en ambos sentidos, en un café del puerto de Mahón, en un ron con coca cola en el "Wild Thing", en una bandada de gaviotas en la costa del norte, pienso en primavera, pienso en un otoño de párpados caídos, en un libro de poemas de Bukowski, en un atardecer en Porto Colom, en una colección de lunas llenas, en una verbena de barrio, pienso en mis amigos y en Violeta, en un verso de García Montero que dice "vivir es ir doblando las banderas".
Pienso en bailarinas, en camareras, en peluqueras, en agentes de policía, en cantantes de orquesta, en Susan Sarandon en la última escena de Atlantic City, en Darío Grandineti en El lado oscuro del corazón, pienso en septiembre, pienso en hierba, en olivos, en lolitas de extraradio, en pájaros mojados, en clubs destartalados, en una estación de tren.
Pienso en sesión de madrugada, en viernes por la noche, en una montaña rusa, en ropa interior tendida al sol, en aviones que despegan, en Madrid amaneciendo tras una noche de copas, o caminando por una Barcelona solitaria el día de Navidad.
Pienso en un billete de ida a la ciudad del viento, en el sol entrando por la ventada de una casa desvencijada por los ladrones, en un piano tocado con dedos de cemento mientras afuera pasa el carnaval.
Cuando pienso en Salitre48, oigo tus pasos subiendo la escalera de madera, cruzar el pasillo, llamar a la puerta, entrar en casa..."
Q. G.
6 comentaris:
Com de quiquegonzalera eres!!! és la teua etiqueta( o post-it per això de les modernors)xDD
No, però ja pot agradar-te el senyoret aquest que està on està per mèrits propis i amb moltissim de curro, fent carretera i tocant a peu de públic malgrat les putades que li van fer discografiques, etc.Sé també que és currar i currar amb les l'única recompensa que la minimíssima glòria, el mercat com està i el poc de suport que rep la (bona) música. Les lletres una passada i és un tio molt humil i sincer.
"Ahora da igual seguir, parar, pasar de largo
Coleccionar retratos que viví
Emocional, sentida en un impacto
La vida es un extracto que perdí"
El temps, que és això...passant, moments, persones, imatges...
Un besot wapa!
ai, mare! el tio Quique! jo crec que per la meua habitació també n'hi ha molt d'ell... quantes hores escoltant-lo!
ja estic per ací per a setmanes, aixina que mos fiquem al dia (perquè vaia tela). dijous he quedat en uns francesos i no crec que anem a Beni però divendres o dissabte se podem vore per ací, ja s'ho xarrem : )
un beset, clareta : )
Iepa! Segur que m'anime a escriure un dia d'estos alguna cosa meua, no ho dubtes. Això sí, no t'esperes res de l'altre món que d'on no hi ha, no se'n pot treure, hehe.
Salut Clareta!
Està be tenir referents... Icones musicals que fan més agradable la nostra vida, una BSO diària de bons i mals moments, la vitamina Play que ens dona força per tirar endavant.
És una llàstima però del Sr. Gonzalez no puc parlar res, no el tinc gens escoltat, però de ben segur que si a tu t'agrada , m'agradarà a mi també ( no ho dic jo, o diu Mr. LAST)
Ja tinc ganes d'anar a un concert d'ixos que posen els pels de punta i la pell de gallina, d'ixos que ens sabem totes les cançons i les cantem senceres amb el grup, d'ixos d'estar a primera fila i no perdre la posició ni per anar a pixar o a per una birra, d'ixos que quan sonen els primers acords del tema que més ens agrada ens provoca un calfred màgic i ens sentim inevitablement feliços.
"Es mejor unos labios tristes
que cien aviones despegando "
"d'ixos que quan sonen els primers acords del tema que més ens agrada ens provoca un calfred màgic i ens sentim inevitablement feliços"
com ho saps, eh!
(notícies fresquetes: 26 i 27 de juny, Arbúcies... tuturú... i em sembla que el 26 faré l'últim examen!)
Ja està això ací !!!!!!
Vaig a plorar...
Publica un comentari a l'entrada